Per si no tenien prou problemes, s’ha declarat a Haití un brot de còlera. Aquesta és una de les principals preocupacions dels serveis sanitaris després de les grans catàstrofes. Quan un terratrèmol, huracà o tsunami destrueix una part important de les infraestructures d’una regió la gent es veu obligada a viure en condicions molt precàries, amb gran densitat i amb un accés a serveis higiènics molt limitat. Aleshores, la probabilitat que es desencadeni una epidèmia com la que sembla que està iniciant-se a Haití és més que probable. El cas del còlera és el més habitual per la manera d’actuar del microorganisme. La malaltia la causa un bacteri, el Vibrio cholerae,que va ser observat l’any 1854 per Filipo Pacini, un microbiòleg italià, però que no va ser correctament identificat com causa de la malaltia fins uns anys després per Robert Koch. El microbi, amb una característica forma corbada, viu i prolifera al budell de les seves víctimes. La causa de la seva perillositat és que fabrica una toxina que actua sobre les cèl·lules del budell. Fa que s’alteri l’equilibri en el transport de sals cap a la cèl·lula i, com a conseqüència, també s’altera el transport d’aigua. El resultat és que es desencadena un flux d’aigua i ions cap a la llum del budell, provocant un quadre molt intens de diarrea i vòmits. La diarrea, en moltes malalties és només una llauna, però en el cas del còlera és, justament, la causa de la mort per deshidratació dels afectats. Per això el tractament pel còlera és bàsicament restituir els líquids als malalts. I per fer-nos una idea de com de importants poden ser les diarrees, és normal haver de administrar entre 15 i 30 litres de líquid cada dia. No pot ser només aigua, sinó que cal afegir-hi sals. Per això és posa sèrum fisiològic per via intravenosa, oral i per on faci falta. Un tractament senzill en un hospital, però molt difícil d’aconseguir en un camp de refugiats on la causa del problema és justament la manca d’aigua potable. La situació encara empitjora pel fet que les diarrees dels malalts no contenen només aigua sinó que arrosseguen molts bacteris del còlera, de manera que contribueixen a contaminar més les aigües de la zona. És una d’aquelles situacions que tenen tendència natural a empitjorar. L’aigua contaminada fa emmalaltir les persones que aleshores contaminen més aigües. Quan això passa en indrets de grans aglomeracions és fàcil imaginar el resultat.
A més, per evitar que les persones sanes agafin la malaltia, el que cal fer és evitar que consumeixin aigua contaminada. El còlera no passa de persona a persona. L’aigua és el vehicle de la malaltia. Però sovint l’única font d’aigua disponible està contaminada. I, evidentment, tampoc podem prescindir de l’aigua, de manera que en ocasions no tenen més remei que fer-la servir. Si hi ha sistemes per desinfectar-la la situació pot no ser tant greu, però, una vegada més, els sistemes per potabilitzar l’aigua els tenim aquí però són escassos en les zones afectades per les catàstrofes.
Tant de bo l’ajut, bàsicament accés a aigua potable, arribi aviat a Haití. És inacceptable que una malaltia que es pot evitar només amb accés a aigua en condicions encara doni lloc a epidèmies avui en dia.
